sábado, 30 de mayo de 2015

El panell de la llum

El nostre panell de la llum,
la nostra història.
La història es fa dia a dia, i tots construïm la nostra pròpia història. Les parets de l’escola i de l’aula parlen del que es fa, del que s’ha fet i del que es farà. 

Així, a la vegada, amb els panells, les famílies, quan entrin a classe poden veure que s'ha fet i els nens poden explicar-los el que es mostra. És important que sàpiguen el que fem i com ho fem a classe, i que els seus fills puguin compartir-ho amb ells.

Respecte als panells de documentació del que es s’ha fet, que estan dins aula i que parlen de la vida d’aula, no cal parlar de la seva importància; tothom la coneix. El que vull aportar a rel de l’experiència viscuda és de la importància de fer teu aquest panell, de sentir-te partícip.
  
Quan vaig arribar a l’escola, la paret del projecte ja estava començada, i no la sentia meva. Un dia, vàrem canviar la distribució entre la tutora i jo, per col·locar més informació, i llavors sí que vaig sentir que formava part d’allò. D’aquesta experiència ja vaig parlar en una entrada anterior.

Així doncs, en base a aquesta experiència, i com que tot el que estava dedicat a la llum era tasca meva (pas 1, pas 2, pas 3a, pas 3b), li vaig demanar a la tutoria si podia fer jo la documentació també i posar-la a la paret corresponent, i per fer-ho, vaig demanar la col·laboració dels infants, tant per la posició com a l’hora de posar el “celo” a la paret, i mentre els hi explicava el que hi havia a cada paper. El panell no està complet, ja que falten les fotos del dia que gravaren el conte i de les gravacions de veu, que jo no hi era present. I faltarà el del dia final de presentació, però com que tot això és sorpresa per a la festa, crec que podem saltar-nos aquestes passes.

Espero que ho sentin més seu d’aquesta manera, i que serveixi per contar aquesta petita part de la història de la classe dels dinosaures. Jo ja he acabat el meu període de pràctiques, però la història continua....

viernes, 29 de mayo de 2015

REUNIONS: més seminaris...

Reunides al seminari
Fa temps vaig parlar dels seminaris de matemàtiques que fan a l’escola en les hores de les reunions d’alguns dimarts. En aquesta entrada explicava la meva frustració i desesperació en veure com es desenvolupava. I és que l’enteniment i la comunicació són fonamentals per arribar a bon port. Doncs bé, com ja he explicat, just el nostre projecte de millora anava sobre aquest tema. A altra reunió d’aquestes, el que van fer es concretar el que volien, i en altre van extraure del currículum els punts que consideraven que es parlava de matemàtiques, tot i que jo no coincidia en totes i algunes més hagués posat i hagués llevat d’altres. A la fi vaig pensar que si ells ho consideraven així i per a ells estava bé, endavant. Una de les mestres no estava de bon humor, i ja va avisar, així que vaig decidir no insistir massa.

Tenia clar que nosaltres, les de pràctiques, farien el nostre quadre a la nostra manera i segons el nostre criteri, amb més calma i temps per reflexionar i incloure el que consideréssim. I així va estar. Per el darrer seminari, van mostrar a la directora el nostre quadre de competències matemàtiques, amb una columna que dividia per blocs matemàtics, altra del currículum: objectius i continguts, altra per parlar de continguts segons els blocs assimilats al currículum, altra del procés que pensàvem nosaltres que es dóna en aquests continguts, i una darrera que contenia especificacions. Li vam demanar si podíem presentar-ho a la resta durant el seminari, i ens va dir que sí, tot i que primer ella havia de parlar d’unes coses. I així va a ser: ens van donar pas per explicar el que havien fet, van aprofitat per demanar la seva opinió general i, clar, sense llegir-ho tot amb deteniment, però semblava que els hi va agradar la idea.
  
És d’agrair l’acollida i l’espai que ens han donat a les reunions, escoltant quan havíem de fer alguna aportació, i considerant-la com si fóssim unes més, i així els hi van fer saber durant un dinar que van organitzar el dijous per acomiadar-nos. He de dir: gràcies.

En un lloc on hi ha tants de companys i on el treball col·laboratiu és tant important, és de vital importància dur-se bé. Si es col·labora i participa, millor encara, i si es fa amb alegria, perfecte!, però tots sabem que les relacions humanes son complicades... Cadascú hauria de posar de la seva part i realitzar la part de treball que li correspon. Però això ja parteix del compromís i l’ètica professional de cadascú.                                                                                                     

jueves, 28 de mayo de 2015

Pas 3: El nostre amb siluetes_part 2

Els nostres personatges
La segona part d’aquesta activitat enllaçada amb l’anterior és el confeccionament d’un conte per els infants. Tenim una hora mes o menys per fer-ho. Quan pensava en la millor manera de fer-ho, pensava en diverses opcions:

-         Individual: mitjançant un dibuix i explicar la història. Però ni havia temps per això, ni crec que la primera vegada que fan una activitat d’aquesta mena la facin així, a no ser que volguéssim veure el seu punt de partida i com ho fan.
-       En grups petits: però clar, encara no han fet mai una activitat d’aquesta mena, i considero que és millor primer fer-ne en gran grup.
-    En gran grup: per al temps que tenim, i per ser la primera vegada que fan una activitat d’aquesta mena, vaig considerar que era la manera més adient. Així entre tots i mitjançant conversa i aportacions, aniríem creant la història.

Primer van dir què es necessitava per fer un conte de llum: llum, un conte i siluetes (paraules seves i escrites per ells). Després van escollir personatges. Els eren els que venien a escriure els personatges a una fulla, i davant la diversitat de demanda, vam decidir crear dos contes. Quan teníem una quant personatges els vam preguntar que lis podia passar i com podien resoldre això. El resultat va estar increïble! Alguns hem van sorprendre gratament amb les seves aportacions.

A l’hora de dir-los que ho gravaríem un dia, que si parlarien, alguns van dir que no: els dóna vergonya. Així que Teresa va dir-los que gravarien tot sols o amb les seus amics, i per assegurar-nos, va proposar una cosa que em va agradar molt: un compromís on els nenes “firmaven” que gravarien (posaven el seu nom). Bona idea, prendré nota!

La veritat és que estic molt contenta amb com va anar el desenvolupament d’aquestes dues activitats. Veig que quan planifiques una activitat, al menys ara que no tenim molta experiència viscuda al respecte, no t’imagines com sortirà, si el temps serà adient, si aconseguiràs arribar als nens. I, clar, durant l’execució de l’activitat, hi ha petits aspectes o detalls que no t’havies plantejat o altres que has de modificar lleugerament, com per exemple, quan vaig muntar la sala per preparar-la per a projectar, i vaig decidir que pujaríem el cuc per seure (encara que podrien haver segut al terra, ja no fa fred i el terra està net). En fi, el que vull destacar és la importància de estar atents i observant per si s’ha de canviar alguna cosa, o reflexionant a posteriori per aplicar en una futura ocasió, tant el que ha anat bé com el que es podria millorar.


Per acabar amb totes aquestes intervencions, només falta retallar les siluetes dels personatges amb cartró (que ho fem entre la tutora i jo) i pujar a gravar. Hem decidit fer les imatges per una banda i les veus dels nens per altra, amb l’equip de so de l’escola, i de dos en dos o tres en tres. Teresa es va encarregar d’això mentre jo em quedava amb la resta del grup continuant amb les rutines i moments d’aula. A més, li he de donar les gràcies, ella es va oferir per fer el muntatge dels dos contes que s’exposaran a la festa. 

sábado, 23 de mayo de 2015

Apropant-nos

En acabar d'esmozar abans del pati,
a vegades juguen o miren llibres
Les vivències viscudes darrerament em fan pensar en una sèrie d’aspectes. Cada nen/nena és diferent, això vol dir que amb cada nen/nena estableixes una relació diferent, però crec que és important remarcar que aquests formes diferents no impliquen un tracte preferent per alguns/algunes. Almenys jo no ho concep així.

Hi ha nens que de seguida te cerquen, alguns que només de vegades, quan el que li ha dit l’altra persona de referència no els hi ha agradat i esperen que tu digues el contrari o una altre cosa (hem d’anar alerta quan treballem com a parella educativa i posar-nos d’acord. Per sort, nosaltres gairebé sempre coincidien en el que li deien, i si dubtaven, ens preguntaven entre nosaltres), altres pareix que no has connectat, que et miren estranyats i seriosos, fins que un dia descobreix que miren així perquè observen, ja que un dia et donen un dibuix, o un altre dia acaben d’agafar confiança i comencen a mostrar un humor amb tu i una complicitat que t’arriben a dins. Amb cadascú empres estratègies diferents però són ells els que t'ho marquen, són ells els que t'ensenyen, només hem d'escoltar-los.

Aquestes relacions estretes que s’estableixen amb els infants són possibles gràcies al dia a dia, als moments quotidians en els que pots anar parlant amb ells, apropant-te a cadascú en moments com són l’arribada, l’esmorzar, el pati, la sortida. El fet de deixar-nos més temps a les alumnes per estar amb els nens i encarregar-nos d’aquests moments, d’entre altres, ajuda a establir relacions amb els infants més estretes.

Per exemple, hi havia una nena que sempre es quedava mirant-me amb cara seriosa, quan cantaven es quedava sense fer els moviments, quan venia a mostrar que havia acabat el esmorzar ho feia molt serà, però poc a poc, després de fer-li somriures profunds i de bromejar amb ella, un dia va venir amb la seva carmanyola buida i em va preguntar quant més havia de menjar-se. Jo vaig mirar dins i la vaig mirar a ella; un petit somriure es dibuixava a la seva cara, amb una mirada divertida. Així que  vaig dir-li amb to de broma: “ui! Encara queda això”, assenyalant el tovalló de paper. Ella va riure. Des de aquell dia, sempre sol venir amb alguna d’aquestes.


I perquè estic comentant tot això? Perquè crec que establir bones relacions amb els infants, afavoreix la seva participació i atenció en la resta de moments. Establir una relació de confiança crec que és fonamental, tant per temes d’atenció com de comportament així com de seguretat afectiva, entre d’altres. 

Crec que és de gran importància aprofitar aquests moments, no només per establir bones relacions, sinó despertar curiositats envers diverses aspectes de l'entorn, com quina és la fruita que porta un company o quants de nens queden a cada taula de la classe i quants en total, etc.

jueves, 21 de mayo de 2015

Pas 3:Conte amb ombres_part 1

La llegenda de Sant Jordi
Continuem preparant el que exposarem en la festa de fi de curs (encara que jo ja no estigui en l’escola), que ha d’estar relacionat amb la llum. En entrades anteriors (pas 1 i pas 2) hem anat fent una preparació per a que el que facin tingui una mica més de significat i interès per als nens. Ja vaig comentar que aquest espai me’l va deixar la tutora a jo per dissenyar i portar a terme les activitats corresponents.

Doncs bé, com que el que volem fer per a la festa de fi de curs és un compte amb siluetes projectades per llum, i a més ja hem treballat el conte de Sant Jordi i el coneixen bé, la següent proposta d’activitat que he fet a estat en contar el conte de la llegenda de Sant Jordi amb les siluetes del drac, la princesa, Sant Jordi i la rosa.

La activitat va estar dissenyada per fer-la en gran grup, durant uns 30’ (en acabar l’assemblea i abans de l’esmorzar).  L’espai va a ser un aula de la planta de dalt, on es feia el racó d’estimulació sensorial, ja que és fosc. L’objectiu principal era que veiessin un exemple de conte amb siluetes, per veure si volien fer-ne algú ells, a més de treballar altres aspectes que es treballen en els contes. L’activitat consistia en contar jo el conte una vegada, i després que el fossin contant ells.

Podia haver fet que ells també moguessin les siluetes però per això considero més adient haver fet el treball en petit grup, i el temps aquesta vegada no donava per això.

Una vegada contat el conte per ells, els vaig dir que si s’havien adonat que es podien contar contes d’aquesta manera, i de la conversa va sortir que volien contar ells altres, primer van dir alguns coneguts, però també va sortir la idea de fer el conte ells. Perfecte!

L’afegit a l’activitat i que no estava en el disseny inicial de l’activitat va ser gravar-los a ells mentre contaven el conte (havien de provar si sortia bé per al que exposarem a la festa de fi de curs) i a Teresa (la tutora) se li va ocórrer posar-les el vídeo per a que el veiessin i s’adonessin dels aspectes a millorar (com parlar més fort).


De vegades, el que un es planteja i planifica, ho ha de canviar, ja sigui per temes d’horaris, per temes d’espai, per com estiguin els nens aquell dia, o per aspectes com aquest, que sorgeixen sobre la marxa i tenen coherència i sentit amb el que es vol fer (no és qüestió de fer per fer sense sentit). 

lunes, 18 de mayo de 2015

Experimentant amb Psicomotricitat

Conquestant l'altura
Avui dilluns tocava psicomotricitat, com tots els dilluns, però va passar una cosa excepcional: la mestra que dóna psicomotricitat no va a escola, estava malalta.

                Normalment tenim psicomotricitat la classe dels dinosaures de 12:00 a 13:00 i a les 13:00 els hi toca a la classe de la mar. Això queda en una hora de psicomotricitat setmanal, que, segons el meu criteri, es queda una mica curta per a nens d’aquestes edats, sobretot si atenem a les fases que es donen a una sessió tipus de psicomotricitat: ritual d’entrada, explosió motriu, on també es dóna pas a joc simbòlic, ritual de sortida amb representació, posada en comú i relaxació, i tornar a posar sabates, ells tots sols per fomentar la seva autonomia, amb la implicació de temps que això suposa.  

                Doncs bé, aquest dilluns ha estat diferent. El tutor de la classe de la mar va decidir no fer psicomotricitat perquè no hi era la mestra que ho fa, i la meva tutora em va preguntar que què volia fer, psicomotricitat o una altre cosa, que si volia fer psicomotricitat, duria la classe jo tota sola, que ella estaria allí dins, perquè no em pot deixar tota sola, però que m’encarregaria jo. Clar, jo ja havia dirigit la sessió anterior, amb presència de la mestra que imparteix la psicomotricitat, i tenia pensat alguna proposta en base a les necessitats de joc detectades en els alumnes durant les sessions, així que vaig dir que sí, que faríem psicomotricitat, clar que sí! Em pareix un moment primordial en el qual, a través del joc, desenvolupen aspectes fonamentals de la seva personalitat i la seva relació amb l’entorn i els altres.

                A més, quan vaig saber que la classe de la mar no aniria, vaig preguntar si podíem fer una hora i mitja de sessió per fer tot com toca i amb temps, i així va ser.

                És així com a l’hora del pati, vaig anar a muntar i preparar la sala de psicomotricitat i a cercar unes teles més grans, ja que les que hi ha són molt petites i donen un altre tipus de joc. El primer que vaig muntar va ser una proposta de salt: un mòdul d’escales i un matalàs gruixut per saltar en acabar les escales. Vaig pensar que, ja que no hi ha espatlleres, i davant les últimes construccions grans amb mòduls que estaven fent els infants, per amunt, era moment de donar oportunitats de “la conquesta de l’altura”. Després vaig col·locar la torre davant per a que poguéssim tombar-la. Vaig pensar posar les teles en mig de la sala als 20’-30’, quan el ritme comencés a baixar, i en acabar, per una rotllana i parlar sobre el que havien jugat, per després representar-ho amb peces de fusta petites i neutres i tornar a parlar, explicant el que van construir. En acabar tot això, una mica de relaxació.

Tombada!
                Quan van començar, els vaig a tornar a recordar les normes de la sala amb la seva ajuda, i els hi vaig preguntar si s’havien adonat del que hi havia darrera de la torre, i què pensaven que era. El van endevinar tot plegat sense haver de revelar l’enigma (cosa la qual tampoc hagués fet, em sembla interesant que experimentin primer ells les coses). El que em va sorprendre és el fet d’escoltar a alguns nens i nenes dient que no volien tombar la torre, que la volien deixar per passar (jo havia deixat forats per a que poguessin veure l’escala de saltar). Els vaig dir que podien tombar-la si volien. A la fi, en fer la compta enrere, tots van sortir corrent i van tombar la torre, perfecte!

                Altre aspecte que em va sorprendre és veure a unes nenes que van estar tota l’estona saltant per l’escala. Normalment comencen a fer un joc simbòlic prompte, però clar, en acabar i explicar al que jugaven, vaig comprovar que sí que estaven fent joc simbòlic, jugaven a saltar a la piscina, imitant el que fan a la classe de natació dels dijous.

                De conflictes van sorgir pocs i comuns. A destacar una nena que està molt apegada a la figura de l’adult i sempre la busca i li conta els seus “problemes”, que no és capaç de resoldre parlant amb els companys per sí mateixa. A més, fa tres sessions seguides que ella i els seu grupet juguen al mateix joc: construir un tro i estar assegudes a dalt tota l’estona. Em queda una sessió de psicomotricitat a l’escola i encara no sé com plantejar-la per canviar aquesta dinàmica. Pot ser la pròxima sessió introdueixi codes i cercles, o faci una proposta de circuit emprant les peces que fan servir per a dita construcció, tot i que mai se sap com reaccionaran els infants, sempre ens sorprenen.   

                Pel que fa a la representació, tot i que no estan acostumats a fer-ne de moltes, encara que al racó de construcció treballaven aquests aspectes, ho van fer alguns molt bé, i van aconseguir explicar el joc que havien fet i com ho havien representat. La veritat, em vaig anar molt contenta. Ara, això sí, crec que seria necessari una hora i mitja, i, degut a l’espai que hi ha, dividir la classe i, per exemple, mentre uns fan música, l’altra meitat que faci psicomotricitat i canviar. Clar, això suposa disposar de més recursos humans, i pel camí que anem...complicat!


                 Paciència.

miércoles, 13 de mayo de 2015

Pas 2: PROPOSTES D'EXPERIMENTACIÓ AMB LA LLUM

Continuem amb propostes relacionades amb la llum, per a la festa de fi de curs. L’activitat proposada a estat la següent:

ESTACIONS D’EXPERIMENTACIÓ AMB LA LLUM

Objectiu principal: experimentar amb la llum.

Agrupacions: 5 grups de 4-5 nens/es (segons l’assistència a classe). Avui som 20, així que fem 5 grups de 4 nen/es.

Espai: L’aula, distribuïda en 5 espais-racons-propostes d’experimentació.

Dinàmica: Explicació reprenent conversa del que es va treballar la setmana passada. Rotacions pels racons cada 15 minuts. Assemblea explicant el “racó” que més els hi ha agradat, el que menys, i perquè. Conversa per arribar a entendre alguns efectes de la llum, que ens ha permet fer els diferents racons.

Estacions d’experimentació:


Projector
1-Projector: amb el projector de transparències, amb lletres, macarrons i trossets de goma EVA.








2-Mesa de la llum: una mesa translúcida amb llum per baix, dos fulls aferrats amb siluetes diferents de cartró fi a dins (figura amagada). Full per repassar si volen el que hi a ocult.
Taula de la llum











3-Llanternes i tubs: amb llanternes i tubs de cartró amb una part tapada, on s’amaga un número que es veu amb la llum.
Tubs i llanternes
4-Caleidoscopi: calidoscopi i full per pintar el que veuen.

5-Caixa de sorpreses: Capsa de cartró amb una llanterna que dóna llum, unes boletes de vidre poligonals penjant. L’idea inicial era que trobessin un arc de Sant Martí, però la llum no pot ser de LED, i sortia mig arc. Així que vaig afegir altres coses penjant. També havia un poc de “porexpan” que donava efecte d’aigua.    
Capsa màgica 

Avaluació: l’objectiu principal s’ha aconseguit. L’espai ha estat òptim i gràcies a estar delimitat, ha estat adient, vaig pensar que, com la setmana passada fallava una mica l'espai, que feia que es dispersessin un poc, put ser amb una bona delimitació dels espais i movent la distribució de l'aula, l'activitat es desenvolupés millor. Les agrupacions també han permet un treball organitzat i tranquil.

M’he adonat de que alguns racons pareixien avorrits, però en fer la conversa, resulta que hi havia nens que sí els hi va agradar, i a la inversa. Hi ha un racó que vaig afegir dues elements per fer-ho més atractiu desprès de veure al primer grup de nens experimentar en ell.

Els temps per dur l'activitat endavant ha estat dividit per l'esmorzar i el pati, de tal manera que la primera conversa i el primer racó van ser abans, i els quatre racons següents i la conversa final van estar després del pati. aquest fet va permetre afegir aquests elements al racó de la capsa de cartró. 

Un aspecte que vull destacar i que m’he adonat és el fet de no donar-los les coses fetes, no donar-los les respostes, sinó dir-los l’essencial i que siguin ells els que provin i experimentin, que esbrinin les seves pròpies respostes. Això, evidentment, implica una major dedicació de temps, però crec que és més profitós, i a l allarga, implica menys temps.    

També vull agrair l’ajuda de la meva tutora a l’hora de preparar l’activitat durant l’hora de l’exclusiva: la ma d’obra per cercar cartrons per posar l’aula a fosques i anar a cercar el projector, així com col·locar les taules com anava dient. No és tothom que presta l’ajuda i s’agraeix el treball col·laboratiu dels companys quan treballes a una escola o a qualsevol lloc. Això em fa pensar en l’actitud participativa dels components de l’equip de treball. Ella hem deia, digués com ho vols, ets tu la que ha de decidir, jo faig com tu diguis. És bonic la confiança que ha tingut en jo i l’espai que em deixa per fer coses: s’aprèn a fer fent.


A veure com surt la proposta de la setmana que bé. Fins una altre!!    

sábado, 9 de mayo de 2015

L'any internacional de la llum. Pas 1: l'ombra

Pintant ombres
Enguany és l'any internacional de la llum declarat per l'ONU, i amb motiu d'això, l'escola celebrarà la seva festa de fi de curs envers a aquesta temàtica. Cada classe ha de preparar alguna cosa relacionada amb això.

Li vaig demanar a la meva tutora de pràctiques si em podia encarregar d’això i he tingut molta sort, m’ha deixat a jo encarregada de dur a terme tot aquest petit projecte, o més bé, centre d’interés.

Per dur a terme això, he dissenyat unes quatre activitats, no sessions, sinó activitats diferents relacionades i encadenades per aconseguir que tinguin a més així una mica de sentit per als infants.

La primera l'hem feta aquesta setmana: experimentar les ombres.

Els objectius plantejats eren experimentar amb el propi cos i l’entorn l’efecte de la llum solar, observar el que succeeix a les zones on no hi ha llum del sol, crear les seves pròpies hipòtesis de perquè passa això i adonar-se de la necessitat de la llum per a causar efectes d’aquesta mena.

A l’hora de plantejar-me com duria a terme l’activitat, vaig pensar que no podia jo avançar-los totes les respostes, no podia dur un guió amb teoria sobre el que és la llum, l’ombra, etc. Havia de deixar-los fer, escoltant el que deien i orientant les converses destacant aquelles idees dels infants que poguessin donar pistes sobre la conclusió a la que havien d’arribar. És a dir, que el paper dels alumnes fos actiu.

Primer vàrem fer una conversa: vaig explicar-los que, en acabar el curs, com ja saben, es fa una festa, i que la festa enguany aniria sobre el tema de la llum, i vaig demanar que m’expliquessin què sabien ells de la llum.

En segon lloc, volia, en petits grups, sortir a observar la llum del sol al pati, per, una vegada feta les observacions, pintessin amb guix l’ombra dels companys del petit grup (vaig fer grups de 3, justs eren 24, així que no vaig haver de fer cap de 4). Va ser molt curiós, ja que al principi, tots van sortir i van mirar cap al cel, no cap al terra, a l’ombra. Això em va fer recordar que cadascú té la seva pròpia lògica, i pot ser els nens i nenes estableixin les relacions d’un manera diferent a la meva. Per sort, una nena va començar a observar això i van “tirar” d’aquí. Van veure que quan estaven a la zona on estava el sol, apareixia l’ombra, i si estaven a la zona on no donava el sol, no n’hi havia: “Eso es porque el sol nos mira, y allí no nos mira”.
La classe dels dinossaures...ombres

Després de pintar tot el terra amb guixos, tenia una "fitxa" (contextualitzada, específica, i que ben podria haver estat un full en blanc) preparada per que de manera individual pintessin amb llapis el que havien fet al pati.

El temps del que disposava eren uns 35-45 minuts, just en acabar l’assemblea i abans de l’esmorzar. No sabia si seria suficient, ja que he comprovat que el control del temps és na mica difícil, i de vegades, el que tu calcules que es farà ràpid es tarda una mica més, i al contrari. Per aquesta vegada, el temps va estar adient. Bé!

Respecte a l’espai, vaig pensar que estaria bé començar la conversa a la classe i després sortir al pati. El que passa és que vaig observar que es dispersaven una mica fora i quan ens tornaven a reunir, allí al pati, per parlar del que havien observat, es perdien una mica. Pensant com millorar això, se m’ocorrin dues maneres: una, acostumar-los a estar més fora, per tal de que no sigui tan nou treballar a altres espais: pot ser seria una bona manera de treballar la seva capacitat de concentració, amb el temps. L’altra manera, seria fer-los entrar i sortir de classe tornant al “cuc” per parlar: pot ser seria una bona manera de treballar el moviment en l’espai, l’orientació, tot i que al principi pot ser perdríem una mica de temps en entrar i sortir, amb la pràctica crec que agafarien soltesa i seria profitós per a ells. Hauria de provar-lo, però crec que estaria una bona proposta de millora, ja que, tot i que va sortit molt bé l’activitat (els dibuixos reflectien el que havien fet en quasi tots els casos), crec que alguns es van dispersar una mica quan havien d’observar el que succeïa amb la llum.

Per acabar, un aspecte que em va agradar van ser converses posteriors, com quan van entrar a classe i un nen es va adonar que allí hi havia ombra també, però més fluixeta. O una nena que quan explicava el seu dibuix deia: “no tiene ojos porque la he pintado toda porque la sombra es oscura” (escric les seves paraules en castellà, perquè, tot i que els hi parlem en català, ens solen respondre en castellà). A més, al dia següent, quan anàvem a piscina, una altra nena es va adonar que a l’autobús també entrava el sol i que hi havia ombra.

Estic contenta amb els resultats. La pròxima setmana tinc pensada una activitat d’experimentació amb la llum. Ja vos contaré.


Fins una altra!!    

domingo, 3 de mayo de 2015

Junts, crec que ho podem arreglar...Música!!

La Titella conta vivències.
La classe està moguda. No sé si és el canvi de temps, la arribada de la primavera, la primera o segona adolescència que es passa a aquestes edats, no ho sé. He observat diverses situacions entre companys que toquen el tema emocional. Expressions com: “ja no soc la teva amiga”, “eres tonta”, “eres fea”, per exemple, que deixen a l’altre nen/a amb tristesa, moments de pors, com quan veuen una aranya o quan han de donar un salt a l’aigua en la piscina, moments de vergonya, de gelosia, etc.

Davant tot això, de vegades els recordo les normes de l’aula. Però crec que, a més de la pràctica restitutiva per resoldre conflictes, i degut a la necessitat observada d’aprendre a autoregular-se, a reconèixer les diferents emocions que experimenten, a posar-les nom, vaig considerar bona idea tractar el tema a través de la música i de histories. Vaig decidir ensenyar-los una cançó que parli d’aquestes aspectes i tractar diverses emocions a través d’un titella que conti les seves històries. Li vaig proposar al mestre de música l’activitat i em va donar pas per dur-la endavant.

                L’activitat està plantejada per dur-la en gran grup, començant per presentar al titella i contar la seva història, que contin ells situacions paregudes i passar a cantar la cançó. En acabar, es pot fer una plasmació amb un dibuix o sentir música diferent i fer segons els inspiri.

                La primera sessió la vàrem fer a la classe, quan normalment, en classe de música es va a l’aula de música, a l’edifici de primària. Crec que aquest aspecte va estar un errada. Van estar bastant nerviós. Hem va fer replantejar-me la importància de la elecció de l’espai a l’hora de desenvolupar qualsevol activitat. I això que era a primera hora! Tot la resta va anar bé, el temps va estar ben controlat, i el que van fer és posar en acabar música i veure què ens feia sentir, com responia el cos: hi havia una que els donava por, altra els donava guanyes de ballar, altra els va donar guanyes de tombar-se, etc. Va ser molt curiós.


                Abans d’això, per ensenyar-los la cançó, primer la van escoltar (la tenia gravada amb una base de Queen: “Crazy little thing called Love” i la lletra adaptada per jo, i cantada per jo, fent servir el programa Audacity), després van repetir la lletra a poc a poc, explicant-los el que deia, repetint estrofes, i després la van cantar amb la música. La veritat és que la cançó la van aprendre bastant bé i ràpid. De tant en tant, quan surti a classe l’ocasió, pot tornar en Fèlix a contar una de les seves històries i cantarem la cançó tots junts.

domingo, 26 de abril de 2015

Sant Jordi

Ja som al segon període de pràctiques i, a més de col·laborar amb el tutor/la tutora d’aula, hem de dissenyar activitats; això si no ho hem fet ja. El ritme que dictaminen les pràctiques és d’una setmanal com a mínim. Ja veurem si el ritme i l’horari de l’aula em permet fer-ho amb aquesta freqüència, sobretot perquè ja en tenim dues setmanes planificades. Tot un repte...Per sort, la planificació és flexible, i m’agraden els reptes.

Justificació: Per començar, i aprofitant la celebració del dia del llibre, dijous 23 d’abril, el dimecres 22 d’abril volíem de fer una activitat relaciona amb el que anava a passar al dia següent a l’escola. Aquesta va ser la meva oportunitat...El divendres anterior, fent la biblioteca viatgera vaig trobar un llibre de la llegenda de Sant Jordi: “guau!...Puc contar un conte!!?”.

                Objectius principals: Arribar a comprendre la història. Treballar la competència oral i d’escolta. Tenir contacte i conèixer part de les tradicions. 

                Agrupacions: segons la part, gran grup, petits grups de 5 i individual.

                Com començar: Vaig pensar que contar aquell conte seria bona manera per introduir el dia següent i que fos més significatiu. Per sort, ja havien treballat una cançó de Sant Jordi a classe de música la setmana anterior. Preparant l’activitat del conte em semblava que relacionar-la amb la cançó, era una bona manera.

L’activitat en sí: També vaig considerar maneres de contar el conte, com per exemple, sense suport, amb suport del llibre, amb titelles (encara que fossin fotocopia aferrada a un pal), amb figures, representant-ho, etc. A la fi, vaig decidir fer-ho amb el llibre i les seves il·lustracions mirant la portada i intentant llegir el títol per veure que posava, i després amb figures (un dinosaure el drac, un clip que hi havia era el cavaller Sant Jordi, una rosa gegant de mostra per una activitat del dia següent feia de rosa i un pelutxo d’un conill rosa era la princesa; així en teníem els quatre personatges de la cançó. La millor part va ser quan, després de contar-los el conte, van fer grups de quatre actors i un narrador per a representar la història, vam fer servir fins i tot disfresses improvisats. Els hi va agradar molt. Aquesta part la van poder fer gràcies a que el temps va estar de la nostra part i vàrem veure ens donava per a més.

La representació: Per veure si havien entès la història, una fitxa amb la que representar una part del conte (no només els personatges, sinó que els personatges havien d’estar fent alguna cosa). En acabar, els nens van explicar el que havien dibuixat (cosa la qual vàrem transcriure a la fulla de cadascú) i hem va semblar sí que els hi va arribar.


Primera prova, superada! A més, el llibre va quedar al seu abast durant tota la setmana i el divendres molts volien agafar aquell llibre per endur-se’l. És veritat això de que s’aprèn a fer, fent. Quant et poses davant els nens i proves l’activitat que tens pensada, no saps com sortirà. Com aprenentatge per a la pròxima vegada, em quedo amb tenir “pla b” per si la planificació del temps no ha estat com em pensava i dóna temps per afegir alguna cosa més.   

martes, 31 de marzo de 2015

Paret del projecte, plasmació del camí

El mural antic del nostre projecte.
El nostre projecte avança, per fi, en una direcció clara. Els nens han fet moltes coses com explicar quines coses hi ha al museu que els va tocar preparar a casa, dels 11 que tenim, arribar a la conclusió de quin museu està més a prop i més enfora mitjançant treball en grup mitjà amb dues maneres diferents per mesurar, una per grup, escollides per votació de les idees aportades per ells de com fer-ho, votar a quin volen anar a la fi, etc... Moltes passes que hem anat recollint i documentat entre la tutora i jo, i dels qual vaig col·laborar en l’elaboració del plafó d’informació que recull el que s’ha fet, escollint fots, recordant l’ordre, debatin entre les dues la reorganització de la paret del projecte, que ja no ens cabia i van haver de reestructurar així com reduir la informació antiga. 

En va agradar el fet de que la tutora hagi compartit aquest moment, m’ha fet sentir més part del projecte, i recordar que els espais no són estàtics, canvien i es remodelen segons les necessitats.


Els nens també van apreciar el canvi. Pot ser hagués estat bé posar la documentació amb els infants, amb la seva ajuda i opinió. He de dir que ells sí van decidir la distribució de i col·locació dels materials a la classe, a poc a poc, però jo ja vaig arribar a l’escola quan aquest moment ja va passar. 

Pot ser una bona proposta per a documentar i exposar següents passes del nostre projecte, ja que, com he pogut experimentar, quan ho fas tu mateix, el sents més teu encara: quan vaig a arribar a l’escola, ja havia informació exposada sobre el que anaven fent del projecte, però fins que no ho vaig a reorganitzar jo, no ho vaig sentir tan meu.

jueves, 26 de marzo de 2015

Moments a l'aula

Calendari, moment d'intervenció ajustat i diari
Durant aquest dos últims mesos he de dir que he anant agafant moments d’aula en els que m’he anat responsabilitzant del grup d’infants, sobretot amb tasques més rutinàries que es repeteixen durant els dies de la setmana, com són passar llista, fer el calendari, moment de descans al tornar del pati, ajudar amb la biblioteca viatgera, etc.


Volia parlar d’una experiència que ha estat especial per a mi. Li vaig a proposar a tutora fer una relaxació diferent, aprofitant la experiència que vaig viure a un curs de conta contes on explicàvem un conte, i els “efectes especials” es representen en el cos: si hi ha un elefant, fem el caminar de l’elefant en el cos del company, si hi ha una turmenta que mou es arbres, sacsegem les extremitats del company, etc. Els infants es van posar al cuc de dos en dos i jo vaig contar un conte i fer els moviments que havien de fer. Després vàrem canviar. La veritat és que va resultar bastant bé. Els va agradar tant que fins i tot demanaven un altre canvi, i van estar atents i participatius.



De les assemblees, passar llista i fer calendari, podria dir que molts de dies em deixen fer aquestes activitats, i que m’ha sorprès molt gratament veure com pots adaptar la mateixa activitat per a cada nen, segons el seu nivell, fet que vaig observar ja des de la primera setmana. Per exemple, al calendari, podem començar movent el dinosaure de dia de la setmana, per tenir una referència de com se escriu el nom del dia en el que som, o parlar de quin dia és i trobar el nom a un sobre que guarda tots els dies de la setmana plastificats per aferrar-ho en un dels calendaris on aferrem el nom i girem els números, o fins provar d’escriure-ho en altre calendari que és tot blanc i anem escrivint-ho. Cada dia que ho faig és un repte poder guiar al nen que ho fa a que ho faci al seu nivell de dificultat, per continuar aprenent i millorant la seva competència.


Per acabar voldria destacar una experiència d’un dia que, per no ser rutinària, la seva dificultat va fer-me aturar-me i pensar. Va ser un dia que van planificar la sessió de projecte, i es suposava que jo havia de dur la conversa per orientar o guiar als infants per veure si sortia la manera en com esbrinar quin museu de dinosaures estava més endins i quin més enfora. Acabaven de posar fotos damunt un mapa del món fet per els (la silueta, amb el projector), cada museu amb les seves fotos. La veritat és que jo mai havia fet alguna cosa similar ni havia presenciat cap conversa d’aquesta mena. La tutora va iniciar la conversa, i, veient que estava complicat, va continuar ella, no hem va donar torn per preguntar. 


Després ho vam parlar i em va explicar que estava complicat. Jo li vaig confessar que mai havia estat a una conversa d’aquestes. Vaig aturar-me a pensar en la importància de no avançar-los en la solució, en la manera en que s’han de fer les preguntes per tal de no donar mig resposta feta, i que requereix certa pràctica, que les converses a les que estic avesada tendeixen a avançar una mica la resposta, i que, encara que es vagi més a poc a poc amb els infants, és important deixar aquest espai per que els reflexionin. El llenguatge emprat s’ha de cuidar molt.   


miércoles, 25 de marzo de 2015

Temps per representar

És important reorganitzar vivències,
que no es quedin desperdigades
Quan vaig començar amb la primera sessió de psicomotricitat, hem va sorprendre el temps que tenien per a dur-la a terme: una hora setmanal, però mirant què diuen els experts i, Segons Arnaiz & al. (2008), a partir dels tres anys les sessions poden tenir una durada de una hora a hora i mitja setmanal i una freqüència setmanal, i aquest temps total es pot dividir en divers moments: ritual d’entrada, explosió motriu, narració o explicació de la història, moment de representació plàstica i moment final o ritual de sortida.

En les sessions que he observat, que he de dir que han estat molt poques degut a que ens toca psicomotricitat els dilluns i hem tingut dies festius, dies d’excursió, dies de reunió amb la directora per reorientar el projecte (la tutora no dona psicomotricitat i aprofita aquesta hora per altres tasques, així que vaig decidir anar a la reunió per veure com eren), les sessions tenien moment d’entrada, explosió motriu, moment de relaxació i moment de sortida. Hem va sorprendre molt que no fessin moment de representació o moment de contar la història.

Aquest aspecte hem va marcar molt i vaig parlar amb l’encarrega d’aquesta activitat, mestra especialista d’anglès que desenvolupa la psicomotricitat a infantil perquè en un principi, amb la implantació del TIL, ho van organitzar d’aquesta manera. Li vaig preguntar que si alguna vegada en feien de representació o de parlar de la història i hem va dir que no donava temps, que alguna vegada sí que parlaven, però que per representació no donava temps. Li vaig proposar per a properes sessions intentar fer diferents tipus de representació o cercar temps per parlar, ja que considero que és un moment important per integrar i reorganitzar el que s’ha fet. Pot ser llevaria un poc algun dia l’estona de descans i la deixaria per fer-la a classe, en arribar, ja que hem d’acabar molt puntuals per cedir l’espai a l’altre grup del mateix nivell, i que no es quedin sense temps.

Això va ser a l’ultima sessió de psicomotricitat que vàrem fer, que va ser la segona a la que jo he anat, ja que la setmana que bé ens anem d’excursió. Així que estic desitjant tornar de vacances per posar en pràctica la proposta d’intervenció que li vaig fer a la mestra i que va acceptar de bona gana. 

Ja contaré com ha anat.

Fins un altre!


---------------------------------
Arnaiz, P., Rabadán, M., Vives, I. (2008): La psicomotricidad en la escuela: Una práctica preventiva y educativa. Málaga. Ediciones Aljibe.

domingo, 15 de marzo de 2015

Treball individual a l'aula, moment d'apropament a cada infant

El seu nom a l'assemblea serveis de model en tasques individuals. 
Un dels moments d’aula que es poden aprofitar per apropar-se als alumnes de manera individual i donar-les recolzament allà on el necessiten és a les tasques o feinetes de plasmació d’alguna activitat, que fan de caire individual. Aquí els nens solen haver de posar el seu nom, de vegades la dada, i realitzar alguna activitat.

Hi ha nens que necessiten més recolzament que altres. Ja des del primer dia que han de haver de fer una, la meva tutora em va demanar la meva col·laboració amb els alumnes que requerien més suport.

He de dir que ha estat una experiència enriquidora veure com, per exemple, un nen, la primera setmana, necessitava reforç del seu nom escrit que agafava de l’assemblea, on passen llista, i havies d’estar amb ell guiant-ho lletra per lletra, fins i tot posant-la apart a una pissarra blanca, i a poc a poc va anar deixant aquest recolzament. A la quinta setmana ja ho fa sense recolzament del nom de l’assemblea, tot i que de vegades es “menja” alguna lletra, ho intenta tot sol. Després sí que li podem dir que comprovi si ha posat totes les lletres i cercar ell mateix la diferència.


Dins la classe hi ha més casos i tenim la sort d’estar dues (la tutora i jo) a l’aula i jo la tinc per que em permetin poder viure aquestes experiències. He de dir que al principi no sabia ben bé com fer sense influir massa en les guanyes de fer del nen, sense remarcar massa l’errada, etc., i tot i que de vegades em trobo amb moments d’aquests, les distintes experiències tingudes amb diversos nens i alguns consell i recomanacions de la tutora (com emprar la pissarra, fer una línia per delimitar l’espai, quan una lletra la fan girada, posar una mostra i demanar-los si és igual, i si diuen que sí, posar una dreta i una girada i que assenyalin quina és com la “correcta”, per veure si arriben a concloure que la seva està diferent, etc...) poc a poc em trobo més segura a l’hora de col·laborar amb la mestra en les activitats de treball individualitzat. A més, analitzant aquestes situacions penso en la importància del rol del mestre, ja que segons tinguem aquest concepte, així actuarem a l'hora de guiar a l'infant, és decisiu en la nostra manera de fer.

La veritat és que, en comparació a les pràctiques de l'any passat, que van ser amb infants de 0-1 any, el rol que es desenvolupa és diferent, ja que les necessitats dels infants són diferents, i ens hem d'adaptar a aquestes necessitats.

domingo, 8 de marzo de 2015

L'esmorzar

Moment de esmorzar
Un dels moments que trobo molt funcionals i on es poden treballar moltes aspectes són els moments d'esmorzar. Dic funcional perquè és una activitat que es fa diàriament, tant a l’escola com a casa, i varies vegades al dia; té un sentit per als infants. És un moment per treballar la seva autonomia, hàbits alimentaris correctes (aquí és imprescindible la col·laboració amb les famílies, ja que si sempre li posen un tipus de menjar poc adient, perquè al nen o ne a li agrada això, i no el deixen experimentar altres formes i veritats, no es pot fer molt més). És un moment per poder conversar amb ells, per veure les seves preferències, per aprofitar per enriquir vocabulari, per comptar, etc. A més, si necessiten ajuda per obrir una ampolla d’aigua, un iogurt o una palleta, és un moment adient per ensenyar-los l’estructura formal (“m’ajudes a ......, per favor”; “gràcies”).

Tot i que és un grup molt autònom i ho fan pràcticament sols, m’agrada participar en aquest moment. A més, a l’hora de tirar la brutor a les papereres, cada vegada ho fan millor. Alguns pregunten on va això o allò, i fins i tot vaig haver de posar mostres amb celo al costat dels dibuixos de mostra que tenen, perquè aquest objecte en concret no apareixia (panyol de paper).

M’agradaria parlar d’una estratègia que he estat fent servir i que ha resultat prou bona amb els tres casos que l’he hagut d’utilitzar: quan no volen més però saps que no volen perquè estan cansats d’estar allí i volen anar-se a jugar o diuen que no els hi agrada i altres dia ja han menjat d’això, el que faig és dir-los, per exemple, per acabar-se el iogurt, que anirem baixant dits de les meves mans, un per cullerada. Els va agradar molt l’idea. També he de dir que un dia vaig veure que per sistema, una nena sempre m’ho demanava, i vaig pensar que això havia de canviar, li vaig dir que aquell dia havia de fer-ho tota sola, fent-ho ella mateixa si volia, que tots els dies no podia ser. Això em va fer pensar que de vegades, les estratègies que empren estan bé, però que hem de cercar que els nens siguin autònoms i que facin per els sols. Per tant, crec que hem d’observar i anar donant oportunitat a que a poc a poc facin ells, i cerquin ells les seves pròpies estratègies. Bassedas, Huguet i Solé (2008) fan referència al moment de menjar del migdia i de la seva importància per, moment en el que "aprenen moltes coses i desenvolupen la seva autonomia" (p. 115). Podem fer la semblança d'aquest moment amb el d'esmorzar, crec jo. 



---------------------
Bassedas, E., Huguet, T., Sloé, I. (2008): Aprendre i ensenya a l'educació infantil. Barcelona, Graò.

martes, 3 de marzo de 2015

Participant a reunions de seminaris formatius: matemàtiques

Cercant avaluació del procés a "mates"
Avui estava molt emocionada, ja que a l’hora de la exclusiva de la tarda, teníem seminari de matemàtiques. Mai havia assistit a ningú, ja que les practiques començaren avançat el curs escolar i encara no ens havia coincidit.

Sempre és polit parlar de les coses que van bé i de lo “beníssim” que ho fem, però trobo important parlar d’aquesta experiència. No és que fos malament, considero que cada passa ens apropa més a la fi, però vull remarcar les conclusions que he estret d’aquesta experiència, que hem ressonen d’altres experiències viscudes i que torbo que poden ser un contínuum en les relacions humanes i relacions laborals. Ho he viscut a la meva feina i ara el veig en aquest seminari.

Bé, començaré a explicar l’experiència: la idea era treballar i elaborar entre tots els d’Infantil una avaluació "processual", els processos matemàtics.

He de dir que jo vaig haver de preguntar a que es referien amb processual ja que els exemples que ens van mostrar, no els veig que avaluessin el procés, sinó la consecució o no d’algun ítem, i ho vaig dir (amb tota la vergonya de qui està nou a un lloc i encara més, de pràctiques, o sigui, sense terminar de saber). La veritat és que hem van mirar amb cara estranya, aquesta va ser la meva sensació, però no podia callar el que pensava que no era com toca, no podia perdre molt: si estava equivocada, entendria el perquè, i si estava encertada, pot ser anéssim a partir de aquell moment en la direcció correcta.

Posaré un exemple: per un ítem de sap comptar de diferents maneres, jo considerava que no diu com ho fa: a lo millor inicia el compteig però repeteix els objectes a comptar, tot i que diu la seqüència numèrica correcta, o pot ser que sí que assigni a cada objecte un numero però que no sigui la seqüència numèrica correcta. Hi ha molta diferència. Pot ser que per contar assenyali amb el dit, o toqui els objectes, o els mogui cap a altra banda. Si volien del procés, crec que hem de contemplar aquests aspectes.

La resta de seminari va anar una mica per altres bandes, i vaig veure diverses actituds: negativistes dient que no serviria per res perquè la ratio és alta i no tindrien temps després per passar aquesta avaluació, o per no veure aquesta avaluació dins el procés del projecte d’aula; positivistes intentant arribar a una eina pràctica per utilitzar com guia, alguns cansats, avorrits o perduts. I jo, clar, preguntava de tant en tant: però, exactament, què voleu? Alguns crec que em miràvem com dient: “calla, que no avancem, pesada, pareixes bamba”, però considerava que era important concretar què es vol fer, per anar fent, arribar a un consens, i no fer per fer, cadascú en una direcció. Pot ser ells tinguessin clar cap a on anaven, però jo no el veia res clar. La meva tutora en va dir que m’entenia, però que millor que ho deixes això, ja que la resta pareixia no voler escoltar, que ella opinava igual que jo. Almenys això em va animar, tot i que vaig sortir de la reunió amb una part de mi dient que quina llàstima de temps perdut, i altra, la positiva, dient: “ànim, pas a pas s’arriba i es fa camí, això segur que ha servit per començar el camí. Total, a Santiago arriben diversos camins, alguns més llargs, alguns més directes, i cadascú té els seus aprenentatges... Idò amb això, el mateix. A més, hem deixa més clar el que volíem fer les del meu grup de pràctiques amb el projecte de millora del centre, que just és sobre matemàtiques.


Ánims!    

domingo, 15 de febrero de 2015

COMENCEM!

Comença un nou demà...
Hola!

Comencem el segon període de pràctiques i aquest és el bloc que recollirà algunes de les experiències i reflexions al respecte.

La sensació amb la escola ha estat bona, ens varen presentar a tots els mestres i ens van mostrar l'escola abans de començar, a la reunió de trobada. Això ja denotava cert aire proper.

Així doncs, amb moltes ganes de començar, el dia 9 vaig arribar a l'escola per veure què em trobava. En començar ja van passar un món de coses, però em quedo amb algunes especialment que vull destacar:

Les reunions que es fan amb tot els mestres referents a com du un mestre concret el projecte a la seva classe i rebre "brain storm" (pluja d'idees) de la resta de companys (reunions que es fan a la classe del mestre que parla del seu projecte), ha estat tota una novetat per a mi, i semblen interessants.  

Al segon dia, la meva tutora es va posar malalta i va faltar dos dies, i vaig estar amb la mestra de suport. Fins i tot el tercer dia em va preguntar si volia fer l'assemblea jo, i la vaig fer. El que vaig notar divendres, ja amb la meva tutora, i gràcies a ella, van ser petits detalls que fan que, segons el nen que la faci, i el seu nivell de desenvolupament, es feia servir una estratègia o una altre a l'hora. Concretament, la rutina del calendari em va agradar molt. Pot ser li dediqui una entrada tota sola a aquesta activitat d'aula.

El divendres, just abans de marxar, vaig parlar amb la meva tutora de les activitats que hem de realitzar per a la nostra feina respecte a la universitat. Aquest és un tema que m'ha obsessionat una mica aquesta setmana, i crec que després de la xerrada i de la meva reflexió posterior, m'ho tomaré amb calma. Explicaré una mica perquè. Li vaig proposar coses que es podien fer relacionades amb el nostre projecte (els dinosaures, ja que som la classe dels dinosaures) per introduir competències matemàtiques. Ella em va dir que ja ho tenia en compte, però que en aquell moment l'interès dels nens no anava per aquest camí, i que fins que no sortís, no l'introduiria.

Així, adjuntant el fet de que ha de sortir dels interessos dels nens, i de que cadascú en té el seu ritme i la mateixa activitat es pot plantejar diferent per que tots puguin resoldre-la, vaig decidir gaudir més dels aprenentatges, estressar-me menys per les activitats que he de proposar i observar als nens, els seus interessos i el seu nivell de desenvolupament. Pot ser d'aquí surti realment la idea per a una activitat amb sentit i dins la zona de desenvolupament proper de cadascú.

Segona setmana, allà vaig. Estic preparada, tornem a començar!



----
(Imatge pròpia)