El panell de la llum

El nostre panell de la llum,
la nostra història.

La història es fa dia a dia, i tots construïm la nostra pròpia història. Les parets de l’escola i de l’aula parlen del que es fa, del que s’ha fet i del que es farà. 

Així, a la vegada, amb els panells, les famílies, quan entrin a classe poden veure que s'ha fet i els nens poden explicar-los el que es mostra. És important que sàpiguen el que fem i com ho fem a classe, i que els seus fills puguin compartir-ho amb ells.

Respecte als panells de documentació del que es s’ha fet, que estan dins aula i que parlen de la vida d’aula, no cal parlar de la seva importància; tothom la coneix. El que vull aportar a rel de l’experiència viscuda és de la importància de fer teu aquest panell, de sentir-te partícip.

  

Quan vaig arribar a l’escola, la paret del projecte ja estava començada, i no la sentia meva. Un dia, vàrem canviar la distribució entre la tutora i jo, per col·locar més informació, i llavors sí que vaig sentir que formava part d’allò. D’aquesta experiència ja vaig parlar en una entrada anterior.

Així doncs, en base a aquesta experiència, i com que tot el que estava dedicat a la llum era tasca meva (pas 1, pas 2, pas 3a, pas 3b), li vaig demanar a la tutoria si podia fer jo la documentació també i posar-la a la paret corresponent, i per fer-ho, vaig demanar la col·laboració dels infants, tant per la posició com a l’hora de posar el “celo” a la paret, i mentre els hi explicava el que hi havia a cada paper. El panell no està complet, ja que falten les fotos del dia que gravaren el conte i de les gravacions de veu, que jo no hi era present. I faltarà el del dia final de presentació, però com que tot això és sorpresa per a la festa, crec que podem saltar-nos aquestes passes.

Espero que ho sentin més seu d’aquesta manera, i que serveixi per contar aquesta petita part de la història de la classe dels dinosaures. Jo ja he acabat el meu període de pràctiques, però la història continua....

REUNIONS: més seminaris...

Reunides al seminari

Fa temps vaig parlar dels seminaris de matemàtiques que fan a l’escola en les hores de les reunions d’alguns dimarts. En aquesta entrada explicava la meva frustració i desesperació en veure com es desenvolupava. I és que l’enteniment i la comunicació són fonamentals per arribar a bon port. Doncs bé, com ja he explicat, just el nostre projecte de millora anava sobre aquest tema. A altra reunió d’aquestes, el que van fer es concretar el que volien, i en altre van extraure del currículum els punts que consideraven que es parlava de matemàtiques, tot i que jo no coincidia en totes i algunes més hagués posat i hagués llevat d’altres. A la fi vaig pensar que si ells ho consideraven així i per a ells estava bé, endavant. Una de les mestres no estava de bon humor, i ja va avisar, així que vaig decidir no insistir massa.

Tenia clar que nosaltres, les de pràctiques, farien el nostre quadre a la nostra manera i segons el nostre criteri, amb més calma i temps per reflexionar i incloure el que consideréssim. I així va estar. Per el darrer seminari, van mostrar a la directora el nostre quadre de competències matemàtiques, amb una columna que dividia per blocs matemàtics, altra del currículum: objectius i continguts, altra per parlar de continguts segons els blocs assimilats al currículum, altra del procés que pensàvem nosaltres que es dóna en aquests continguts, i una darrera que contenia especificacions. Li vam demanar si podíem presentar-ho a la resta durant el seminari, i ens va dir que sí, tot i que primer ella havia de parlar d’unes coses. I així va a ser: ens van donar pas per explicar el que havien fet, van aprofitat per demanar la seva opinió general i, clar, sense llegir-ho tot amb deteniment, però semblava que els hi va agradar la idea.

  

És d’agrair l’acollida i l’espai que ens han donat a les reunions, escoltant quan havíem de fer alguna aportació, i considerant-la com si fóssim unes més, i així els hi van fer saber durant un dinar que van organitzar el dijous per acomiadar-nos. He de dir: gràcies.

En un lloc on hi ha tants de companys i on el treball col·laboratiu és tant important, és de vital importància dur-se bé. Si es col·labora i participa, millor encara, i si es fa amb alegria, perfecte!, però tots sabem que les relacions humanes son complicades... Cadascú hauria de posar de la seva part i realitzar la part de treball que li correspon. Però això ja parteix del compromís i l’ètica professional de cadascú.                                                                                                     

Pas 3: El nostre amb siluetes_part 2

Els nostres personatges

La segona part d’aquesta activitat enllaçada amb l’anterior és el confeccionament d’un conte per els infants. Tenim una hora mes o menys per fer-ho. Quan pensava en la millor manera de fer-ho, pensava en diverses opcions:

-         Individual: mitjançant un dibuix i explicar la història. Però ni havia temps per això, ni crec que la primera vegada que fan una activitat d’aquesta mena la facin així, a no ser que volguéssim veure el seu punt de partida i com ho fan.

-       En grups petits: però clar, encara no han fet mai una activitat d’aquesta mena, i considero que és millor primer fer-ne en gran grup.

-    En gran grup: per al temps que tenim, i per ser la primera vegada que fan una activitat d’aquesta mena, vaig considerar que era la manera més adient. Així entre tots i mitjançant conversa i aportacions, aniríem creant la història.

Primer van dir què es necessitava per fer un conte de llum: llum, un conte i siluetes (paraules seves i escrites per ells). Després van escollir personatges. Els eren els que venien a escriure els personatges a una fulla, i davant la diversitat de demanda, vam decidir crear dos contes. Quan teníem una quant personatges els vam preguntar que lis podia passar i com podien resoldre això. El resultat va estar increïble! Alguns hem van sorprendre gratament amb les seves aportacions.

A l’hora de dir-los que ho gravaríem un dia, que si parlarien, alguns van dir que no: els dóna vergonya. Així que Teresa va dir-los que gravarien tot sols o amb les seus amics, i per assegurar-nos, va proposar una cosa que em va agradar molt: un compromís on els nenes “firmaven” que gravarien (posaven el seu nom). Bona idea, prendré nota!

La veritat és que estic molt contenta amb com va anar el desenvolupament d’aquestes dues activitats. Veig que quan planifiques una activitat, al menys ara que no tenim molta experiència viscuda al respecte, no t’imagines com sortirà, si el temps serà adient, si aconseguiràs arribar als nens. I, clar, durant l’execució de l’activitat, hi ha petits aspectes o detalls que no t’havies plantejat o altres que has de modificar lleugerament, com per exemple, quan vaig muntar la sala per preparar-la per a projectar, i vaig decidir que pujaríem el cuc per seure (encara que podrien haver segut al terra, ja no fa fred i el terra està net). En fi, el que vull destacar és la importància de estar atents i observant per si s’ha de canviar alguna cosa, o reflexionant a posteriori per aplicar en una futura ocasió, tant el que ha anat bé com el que es podria millorar.

Per acabar amb totes aquestes intervencions, només falta retallar les siluetes dels personatges amb cartró (que ho fem entre la tutora i jo) i pujar a gravar. Hem decidit fer les imatges per una banda i les veus dels nens per altra, amb l’equip de so de l’escola, i de dos en dos o tres en tres. Teresa es va encarregar d’això mentre jo em quedava amb la resta del grup continuant amb les rutines i moments d’aula. A més, li he de donar les gràcies, ella es va oferir per fer el muntatge dels dos contes que s’exposaran a la festa. 

Apropant-nos

En acabar d'esmozar abans del pati,
a vegades juguen o miren llibres

Les vivències viscudes darrerament em fan pensar en una sèrie d’aspectes. Cada nen/nena és diferent, això vol dir que amb cada nen/nena estableixes una relació diferent, però crec que és important remarcar que aquests formes diferents no impliquen un tracte preferent per alguns/algunes. Almenys jo no ho concep així.

Hi ha nens que de seguida te cerquen, alguns que només de vegades, quan el que li ha dit l’altra persona de referència no els hi ha agradat i esperen que tu digues el contrari o una altre cosa (hem d’anar alerta quan treballem com a parella educativa i posar-nos d’acord. Per sort, nosaltres gairebé sempre coincidien en el que li deien, i si dubtaven, ens preguntaven entre nosaltres), altres pareix que no has connectat, que et miren estranyats i seriosos, fins que un dia descobreix que miren així perquè observen, ja que un dia et donen un dibuix, o un altre dia acaben d’agafar confiança i comencen a mostrar un humor amb tu i una complicitat que t’arriben a dins. Amb cadascú empres estratègies diferents però són ells els que t'ho marquen, són ells els que t'ensenyen, només hem d'escoltar-los.

Aquestes relacions estretes que s’estableixen amb els infants són possibles gràcies al dia a dia, als moments quotidians en els que pots anar parlant amb ells, apropant-te a cadascú en moments com són l’arribada, l’esmorzar, el pati, la sortida. El fet de deixar-nos més temps a les alumnes per estar amb els nens i encarregar-nos d’aquests moments, d’entre altres, ajuda a establir relacions amb els infants més estretes.

Per exemple, hi havia una nena que sempre es quedava mirant-me amb cara seriosa, quan cantaven es quedava sense fer els moviments, quan venia a mostrar que havia acabat el esmorzar ho feia molt serà, però poc a poc, després de fer-li somriures profunds i de bromejar amb ella, un dia va venir amb la seva carmanyola buida i em va preguntar quant més havia de menjar-se. Jo vaig mirar dins i la vaig mirar a ella; un petit somriure es dibuixava a la seva cara, amb una mirada divertida. Així que  vaig dir-li amb to de broma: “ui! Encara queda això”, assenyalant el tovalló de paper. Ella va riure. Des de aquell dia, sempre sol venir amb alguna d’aquestes.

I perquè estic comentant tot això? Perquè crec que establir bones relacions amb els infants, afavoreix la seva participació i atenció en la resta de moments. Establir una relació de confiança crec que és fonamental, tant per temes d’atenció com de comportament així com de seguretat afectiva, entre d’altres. 

Crec que és de gran importància aprofitar aquests moments, no només per establir bones relacions, sinó despertar curiositats envers diverses aspectes de l'entorn, com quina és la fruita que porta un company o quants de nens queden a cada taula de la classe i quants en total, etc.

Pas 3:Conte amb ombres_part 1

La llegenda de Sant Jordi

Continuem preparant el que exposarem en la festa de fi de curs (encara que jo ja no estigui en l’escola), que ha d’estar relacionat amb la llum. En entrades anteriors (pas 1 i pas 2) hem anat fent una preparació per a que el que facin tingui una mica més de significat i interès per als nens. Ja vaig comentar que aquest espai me’l va deixar la tutora a jo per dissenyar i portar a terme les activitats corresponents.

Doncs bé, com que el que volem fer per a la festa de fi de curs és un compte amb siluetes projectades per llum, i a més ja hem treballat el conte de Sant Jordi i el coneixen bé, la següent proposta d’activitat que he fet a estat en contar el conte de la llegenda de Sant Jordi amb les siluetes del drac, la princesa, Sant Jordi i la rosa.

La activitat va estar dissenyada per fer-la en gran grup, durant uns 30’ (en acabar l’assemblea i abans de l’esmorzar).  L’espai va a ser un aula de la planta de dalt, on es feia el racó d’estimulació sensorial, ja que és fosc. L’objectiu principal era que veiessin un exemple de conte amb siluetes, per veure si volien fer-ne algú ells, a més de treballar altres aspectes que es treballen en els contes. L’activitat consistia en contar jo el conte una vegada, i després que el fossin contant ells.

Podia haver fet que ells també moguessin les siluetes però per això considero més adient haver fet el treball en petit grup, i el temps aquesta vegada no donava per això.

Una vegada contat el conte per ells, els vaig dir que si s’havien adonat que es podien contar contes d’aquesta manera, i de la conversa va sortir que volien contar ells altres, primer van dir alguns coneguts, però també va sortir la idea de fer el conte ells. Perfecte!

L’afegit a l’activitat i que no estava en el disseny inicial de l’activitat va ser gravar-los a ells mentre contaven el conte (havien de provar si sortia bé per al que exposarem a la festa de fi de curs) i a Teresa (la tutora) se li va ocórrer posar-les el vídeo per a que el veiessin i s’adonessin dels aspectes a millorar (com parlar més fort).

De vegades, el que un es planteja i planifica, ho ha de canviar, ja sigui per temes d’horaris, per temes d’espai, per com estiguin els nens aquell dia, o per aspectes com aquest, que sorgeixen sobre la marxa i tenen coherència i sentit amb el que es vol fer (no és qüestió de fer per fer sense sentit). 

Experimentant amb Psicomotricitat

Conquestant l'altura

Avui dilluns tocava psicomotricitat, com tots els dilluns, però va passar una cosa excepcional: la mestra que dóna psicomotricitat no va a escola, estava malalta.

                Normalment tenim psicomotricitat la classe dels dinosaures de 12:00 a 13:00 i a les 13:00 els hi toca a la classe de la mar. Això queda en una hora de psicomotricitat setmanal, que, segons el meu criteri, es queda una mica curta per a nens d’aquestes edats, sobretot si atenem a les fases que es donen a una sessió tipus de psicomotricitat: ritual d’entrada, explosió motriu, on també es dóna pas a joc simbòlic, ritual de sortida amb representació, posada en comú i relaxació, i tornar a posar sabates, ells tots sols per fomentar la seva autonomia, amb la implicació de temps que això suposa.  

                Doncs bé, aquest dilluns ha estat diferent. El tutor de la classe de la mar va decidir no fer psicomotricitat perquè no hi era la mestra que ho fa, i la meva tutora em va preguntar que què volia fer, psicomotricitat o una altre cosa, que si volia fer psicomotricitat, duria la classe jo tota sola, que ella estaria allí dins, perquè no em pot deixar tota sola, però que m’encarregaria jo. Clar, jo ja havia dirigit la sessió anterior, amb presència de la mestra que imparteix la psicomotricitat, i tenia pensat alguna proposta en base a les necessitats de joc detectades en els alumnes durant les sessions, així que vaig dir que sí, que faríem psicomotricitat, clar que sí! Em pareix un moment primordial en el qual, a través del joc, desenvolupen aspectes fonamentals de la seva personalitat i la seva relació amb l’entorn i els altres.

                A més, quan vaig saber que la classe de la mar no aniria, vaig preguntar si podíem fer una hora i mitja de sessió per fer tot com toca i amb temps, i així va ser.

                És així com a l’hora del pati, vaig anar a muntar i preparar la sala de psicomotricitat i a cercar unes teles més grans, ja que les que hi ha són molt petites i donen un altre tipus de joc. El primer que vaig muntar va ser una proposta de salt: un mòdul d’escales i un matalàs gruixut per saltar en acabar les escales. Vaig pensar que, ja que no hi ha espatlleres, i davant les últimes construccions grans amb mòduls que estaven fent els infants, per amunt, era moment de donar oportunitats de “la conquesta de l’altura”. Després vaig col·locar la torre davant per a que poguéssim tombar-la. Vaig pensar posar les teles en mig de la sala als 20’-30’, quan el ritme comencés a baixar, i en acabar, per una rotllana i parlar sobre el que havien jugat, per després representar-ho amb peces de fusta petites i neutres i tornar a parlar, explicant el que van construir. En acabar tot això, una mica de relaxació.

Tombada!

                Quan van començar, els vaig a tornar a recordar les normes de la sala amb la seva ajuda, i els hi vaig preguntar si s’havien adonat del que hi havia darrera de la torre, i què pensaven que era. El van endevinar tot plegat sense haver de revelar l’enigma (cosa la qual tampoc hagués fet, em sembla interesant que experimentin primer ells les coses). El que em va sorprendre és el fet d’escoltar a alguns nens i nenes dient que no volien tombar la torre, que la volien deixar per passar (jo havia deixat forats per a que poguessin veure l’escala de saltar). Els vaig dir que podien tombar-la si volien. A la fi, en fer la compta enrere, tots van sortir corrent i van tombar la torre, perfecte!

                Altre aspecte que em va sorprendre és veure a unes nenes que van estar tota l’estona saltant per l’escala. Normalment comencen a fer un joc simbòlic prompte, però clar, en acabar i explicar al que jugaven, vaig comprovar que sí que estaven fent joc simbòlic, jugaven a saltar a la piscina, imitant el que fan a la classe de natació dels dijous.

                De conflictes van sorgir pocs i comuns. A destacar una nena que està molt apegada a la figura de l’adult i sempre la busca i li conta els seus “problemes”, que no és capaç de resoldre parlant amb els companys per sí mateixa. A més, fa tres sessions seguides que ella i els seu grupet juguen al mateix joc: construir un tro i estar assegudes a dalt tota l’estona. Em queda una sessió de psicomotricitat a l’escola i encara no sé com plantejar-la per canviar aquesta dinàmica. Pot ser la pròxima sessió introdueixi codes i cercles, o faci una proposta de circuit emprant les peces que fan servir per a dita construcció, tot i que mai se sap com reaccionaran els infants, sempre ens sorprenen.   

                Pel que fa a la representació, tot i que no estan acostumats a fer-ne de moltes, encara que al racó de construcció treballaven aquests aspectes, ho van fer alguns molt bé, i van aconseguir explicar el joc que havien fet i com ho havien representat. La veritat, em vaig anar molt contenta. Ara, això sí, crec que seria necessari una hora i mitja, i, degut a l’espai que hi ha, dividir la classe i, per exemple, mentre uns fan música, l’altra meitat que faci psicomotricitat i canviar. Clar, això suposa disposar de més recursos humans, i pel camí que anem...complicat!

                 Paciència.

Pas 2: PROPOSTES D'EXPERIMENTACIÓ AMB LA LLUM

Continuem amb propostes relacionades amb la llum, per a la festa de fi de curs. L’activitat proposada a estat la següent:

ESTACIONS D’EXPERIMENTACIÓ AMB LA LLUM

Objectiu principal: experimentar amb la llum.

Agrupacions: 5 grups de 4-5 nens/es (segons l’assistència a classe). Avui som 20, així que fem 5 grups de 4 nen/es.

Espai: L’aula, distribuïda en 5 espais-racons-propostes d’experimentació.

Dinàmica: Explicació reprenent conversa del que es va treballar la setmana passada. Rotacions pels racons cada 15 minuts. Assemblea explicant el “racó” que més els hi ha agradat, el que menys, i perquè. Conversa per arribar a entendre alguns efectes de la llum, que ens ha permet fer els diferents racons.

Estacions d’experimentació:

Projector

1-Projector: amb el projector de transparències, amb lletres, macarrons i trossets de goma EVA.

2-Mesa de la llum: una mesa translúcida amb llum per baix, dos fulls aferrats amb siluetes diferents de cartró fi a dins (figura amagada). Full per repassar si volen el que hi a ocult.

Taula de la llum

3-Llanternes i tubs: amb llanternes i tubs de cartró amb una part tapada, on s’amaga un número que es veu amb la llum.

Tubs i llanternes

4-Caleidoscopi: calidoscopi i full per pintar el que veuen.

5-Caixa de sorpreses: Capsa de cartró amb una llanterna que dóna llum, unes boletes de vidre poligonals penjant. L’idea inicial era que trobessin un arc de Sant Martí, però la llum no pot ser de LED, i sortia mig arc. Així que vaig afegir altres coses penjant. També havia un poc de “porexpan” que donava efecte d’aigua.    

Capsa màgica 

Avaluació: l’objectiu principal s’ha aconseguit. L’espai ha estat òptim i gràcies a estar delimitat, ha estat adient, vaig pensar que, com la setmana passada fallava una mica l'espai, que feia que es dispersessin un poc, put ser amb una bona delimitació dels espais i movent la distribució de l'aula, l'activitat es desenvolupés millor. Les agrupacions també han permet un treball organitzat i tranquil.

M’he adonat de que alguns racons pareixien avorrits, però en fer la conversa, resulta que hi havia nens que sí els hi va agradar, i a la inversa. Hi ha un racó que vaig afegir dues elements per fer-ho més atractiu desprès de veure al primer grup de nens experimentar en ell.

Els temps per dur l'activitat endavant ha estat dividit per l'esmorzar i el pati, de tal manera que la primera conversa i el primer racó van ser abans, i els quatre racons següents i la conversa final van estar després del pati. aquest fet va permetre afegir aquests elements al racó de la capsa de cartró. 

Un aspecte que vull destacar i que m’he adonat és el fet de no donar-los les coses fetes, no donar-los les respostes, sinó dir-los l’essencial i que siguin ells els que provin i experimentin, que esbrinin les seves pròpies respostes. Això, evidentment, implica una major dedicació de temps, però crec que és més profitós, i a l allarga, implica menys temps.    

També vull agrair l’ajuda de la meva tutora a l’hora de preparar l’activitat durant l’hora de l’exclusiva: la ma d’obra per cercar cartrons per posar l’aula a fosques i anar a cercar el projector, així com col·locar les taules com anava dient. No és tothom que presta l’ajuda i s’agraeix el treball col·laboratiu dels companys quan treballes a una escola o a qualsevol lloc. Això em fa pensar en l’actitud participativa dels components de l’equip de treball. Ella hem deia, digués com ho vols, ets tu la que ha de decidir, jo faig com tu diguis. És bonic la confiança que ha tingut en jo i l’espai que em deixa per fer coses: s’aprèn a fer fent.

A veure com surt la proposta de la setmana que bé. Fins una altre!!    

L'any internacional de la llum. Pas 1: l'ombra

Pintant ombres

Enguany és l'any internacional de la llum declarat per l'ONU, i amb motiu d'això, l'escola celebrarà la seva festa de fi de curs envers a aquesta temàtica. Cada classe ha de preparar alguna cosa relacionada amb això.

Li vaig demanar a la meva tutora de pràctiques si em podia encarregar d’això i he tingut molta sort, m’ha deixat a jo encarregada de dur a terme tot aquest petit projecte, o més bé, centre d’interés.

Per dur a terme això, he dissenyat unes quatre activitats, no sessions, sinó activitats diferents relacionades i encadenades per aconseguir que tinguin a més així una mica de sentit per als infants.

La primera l'hem feta aquesta setmana: experimentar les ombres.

Els objectius plantejats eren experimentar amb el propi cos i l’entorn l’efecte de la llum solar, observar el que succeeix a les zones on no hi ha llum del sol, crear les seves pròpies hipòtesis de perquè passa això i adonar-se de la necessitat de la llum per a causar efectes d’aquesta mena.

A l’hora de plantejar-me com duria a terme l’activitat, vaig pensar que no podia jo avançar-los totes les respostes, no podia dur un guió amb teoria sobre el que és la llum, l’ombra, etc. Havia de deixar-los fer, escoltant el que deien i orientant les converses destacant aquelles idees dels infants que poguessin donar pistes sobre la conclusió a la que havien d’arribar. És a dir, que el paper dels alumnes fos actiu.

Primer vàrem fer una conversa: vaig explicar-los que, en acabar el curs, com ja saben, es fa una festa, i que la festa enguany aniria sobre el tema de la llum, i vaig demanar que m’expliquessin què sabien ells de la llum.

En segon lloc, volia, en petits grups, sortir a observar la llum del sol al pati, per, una vegada feta les observacions, pintessin amb guix l’ombra dels companys del petit grup (vaig fer grups de 3, justs eren 24, així que no vaig haver de fer cap de 4). Va ser molt curiós, ja que al principi, tots van sortir i van mirar cap al cel, no cap al terra, a l’ombra. Això em va fer recordar que cadascú té la seva pròpia lògica, i pot ser els nens i nenes estableixin les relacions d’un manera diferent a la meva. Per sort, una nena va començar a observar això i van “tirar” d’aquí. Van veure que quan estaven a la zona on estava el sol, apareixia l’ombra, i si estaven a la zona on no donava el sol, no n’hi havia: “Eso es porque el sol nos mira, y allí no nos mira”.

La classe dels dinossaures...ombres

Després de pintar tot el terra amb guixos, tenia una "fitxa" (contextualitzada, específica, i que ben podria haver estat un full en blanc) preparada per que de manera individual pintessin amb llapis el que havien fet al pati.

El temps del que disposava eren uns 35-45 minuts, just en acabar l’assemblea i abans de l’esmorzar. No sabia si seria suficient, ja que he comprovat que el control del temps és na mica difícil, i de vegades, el que tu calcules que es farà ràpid es tarda una mica més, i al contrari. Per aquesta vegada, el temps va estar adient. Bé!

Respecte a l’espai, vaig pensar que estaria bé començar la conversa a la classe i després sortir al pati. El que passa és que vaig observar que es dispersaven una mica fora i quan ens tornaven a reunir, allí al pati, per parlar del que havien observat, es perdien una mica. Pensant com millorar això, se m’ocorrin dues maneres: una, acostumar-los a estar més fora, per tal de que no sigui tan nou treballar a altres espais: pot ser seria una bona manera de treballar la seva capacitat de concentració, amb el temps. L’altra manera, seria fer-los entrar i sortir de classe tornant al “cuc” per parlar: pot ser seria una bona manera de treballar el moviment en l’espai, l’orientació, tot i que al principi pot ser perdríem una mica de temps en entrar i sortir, amb la pràctica crec que agafarien soltesa i seria profitós per a ells. Hauria de provar-lo, però crec que estaria una bona proposta de millora, ja que, tot i que va sortit molt bé l’activitat (els dibuixos reflectien el que havien fet en quasi tots els casos), crec que alguns es van dispersar una mica quan havien d’observar el que succeïa amb la llum.

Per acabar, un aspecte que em va agradar van ser converses posteriors, com quan van entrar a classe i un nen es va adonar que allí hi havia ombra també, però més fluixeta. O una nena que quan explicava el seu dibuix deia: “no tiene ojos porque la he pintado toda porque la sombra es oscura” (escric les seves paraules en castellà, perquè, tot i que els hi parlem en català, ens solen respondre en castellà). A més, al dia següent, quan anàvem a piscina, una altra nena es va adonar que a l’autobús també entrava el sol i que hi havia ombra.

Estic contenta amb els resultats. La pròxima setmana tinc pensada una activitat d’experimentació amb la llum. Ja vos contaré.

Fins una altra!!    

Junts, crec que ho podem arreglar...Música!!

La Titella conta vivències.

La classe està moguda. No sé si és el canvi de temps, la arribada de la primavera, la primera o segona adolescència que es passa a aquestes edats, no ho sé. He observat diverses situacions entre companys que toquen el tema emocional. Expressions com: “ja no soc la teva amiga”, “eres tonta”, “eres fea”, per exemple, que deixen a l’altre nen/a amb tristesa, moments de pors, com quan veuen una aranya o quan han de donar un salt a l’aigua en la piscina, moments de vergonya, de gelosia, etc.

Davant tot això, de vegades els recordo les normes de l’aula. Però crec que, a més de la pràctica restitutiva per resoldre conflictes, i degut a la necessitat observada d’aprendre a autoregular-se, a reconèixer les diferents emocions que experimenten, a posar-les nom, vaig considerar bona idea tractar el tema a través de la música i de histories. Vaig decidir ensenyar-los una cançó que parli d’aquestes aspectes i tractar diverses emocions a través d’un titella que conti les seves històries. Li vaig proposar al mestre de música l’activitat i em va donar pas per dur-la endavant.

                L’activitat està plantejada per dur-la en gran grup, començant per presentar al titella i contar la seva història, que contin ells situacions paregudes i passar a cantar la cançó. En acabar, es pot fer una plasmació amb un dibuix o sentir música diferent i fer segons els inspiri.

                La primera sessió la vàrem fer a la classe, quan normalment, en classe de música es va a l’aula de música, a l’edifici de primària. Crec que aquest aspecte va estar un errada. Van estar bastant nerviós. Hem va fer replantejar-me la importància de la elecció de l’espai a l’hora de desenvolupar qualsevol activitat. I això que era a primera hora! Tot la resta va anar bé, el temps va estar ben controlat, i el que van fer és posar en acabar música i veure què ens feia sentir, com responia el cos: hi havia una que els donava por, altra els donava guanyes de ballar, altra els va donar guanyes de tombar-se, etc. Va ser molt curiós.

                Abans d’això, per ensenyar-los la cançó, primer la van escoltar (la tenia gravada amb una base de Queen: “Crazy little thing called Love” i la lletra adaptada per jo, i cantada per jo, fent servir el programa Audacity), després van repetir la lletra a poc a poc, explicant-los el que deia, repetint estrofes, i després la van cantar amb la música. La veritat és que la cançó la van aprendre bastant bé i ràpid. De tant en tant, quan surti a classe l’ocasió, pot tornar en Fèlix a contar una de les seves històries i cantarem la cançó tots junts.