Conquestant l'altura |
Avui
dilluns tocava psicomotricitat, com tots els dilluns, però va passar una cosa
excepcional: la mestra que dóna psicomotricitat no va a escola, estava malalta.
Normalment tenim psicomotricitat
la classe dels dinosaures de 12:00 a 13:00 i a les 13:00 els hi toca a la
classe de la mar. Això queda en una hora de psicomotricitat setmanal, que,
segons el meu criteri, es queda una mica curta per a nens d’aquestes edats,
sobretot si atenem a les fases que es donen a una sessió tipus de
psicomotricitat: ritual d’entrada, explosió motriu, on també es dóna pas a joc
simbòlic, ritual de sortida amb representació, posada en comú i relaxació, i
tornar a posar sabates, ells tots sols per fomentar la seva autonomia, amb la
implicació de temps que això suposa.
Doncs bé, aquest dilluns ha
estat diferent. El tutor de la classe de la mar va decidir no fer
psicomotricitat perquè no hi era la mestra que ho fa, i la meva tutora em va
preguntar que què volia fer, psicomotricitat o una altre cosa, que si volia fer
psicomotricitat, duria la classe jo tota sola, que ella estaria allí dins,
perquè no em pot deixar tota sola, però que m’encarregaria jo. Clar, jo ja havia
dirigit la sessió anterior, amb presència de la mestra que imparteix la
psicomotricitat, i tenia pensat alguna proposta en base a les necessitats de
joc detectades en els alumnes durant les sessions, així que vaig dir que sí,
que faríem psicomotricitat, clar que sí! Em pareix un moment primordial en el
qual, a través del joc, desenvolupen aspectes fonamentals de la seva personalitat
i la seva relació amb l’entorn i els altres.
A més, quan vaig saber que la
classe de la mar no aniria, vaig preguntar si podíem fer una hora i mitja de
sessió per fer tot com toca i amb temps, i així va ser.
És així com a l’hora del pati,
vaig anar a muntar i preparar la sala de psicomotricitat i a cercar unes teles
més grans, ja que les que hi ha són molt petites i donen un altre tipus de joc.
El primer que vaig muntar va ser una proposta de salt: un mòdul d’escales i un
matalàs gruixut per saltar en acabar les escales. Vaig pensar que, ja que no hi
ha espatlleres, i davant les últimes construccions grans amb mòduls que estaven
fent els infants, per amunt, era moment de donar oportunitats de “la conquesta
de l’altura”. Després vaig col·locar la torre davant per a que poguéssim tombar-la.
Vaig pensar posar les teles en mig de la sala als 20’-30’, quan el ritme comencés
a baixar, i en acabar, per una rotllana i parlar sobre el que havien jugat, per
després representar-ho amb peces de fusta petites i neutres i tornar a parlar,
explicant el que van construir. En acabar tot això, una mica de relaxació.
Tombada! |
Quan van començar, els vaig a
tornar a recordar les normes de la sala amb la seva ajuda, i els hi vaig
preguntar si s’havien adonat del que hi havia darrera de la torre, i què pensaven
que era. El van endevinar tot plegat sense haver de revelar l’enigma (cosa la
qual tampoc hagués fet, em sembla interesant que experimentin primer ells les
coses). El que em va sorprendre és el fet d’escoltar a alguns nens i nenes
dient que no volien tombar la torre, que la volien deixar per passar (jo havia
deixat forats per a que poguessin veure l’escala de saltar). Els vaig dir que
podien tombar-la si volien. A la fi, en fer la compta enrere, tots van sortir
corrent i van tombar la torre, perfecte!
Altre aspecte que em va
sorprendre és veure a unes nenes que van estar tota l’estona saltant per l’escala.
Normalment comencen a fer un joc simbòlic prompte, però clar, en acabar i
explicar al que jugaven, vaig comprovar que sí que estaven fent joc simbòlic,
jugaven a saltar a la piscina, imitant el que fan a la classe de natació dels
dijous.
De conflictes van sorgir pocs i
comuns. A destacar una nena que està molt apegada a la figura de l’adult i
sempre la busca i li conta els seus “problemes”, que no és capaç de resoldre
parlant amb els companys per sí mateixa. A més, fa tres sessions seguides que
ella i els seu grupet juguen al mateix joc: construir un tro i estar assegudes
a dalt tota l’estona. Em queda una sessió de psicomotricitat a l’escola i
encara no sé com plantejar-la per canviar aquesta dinàmica. Pot ser la pròxima
sessió introdueixi codes i cercles, o faci una proposta de circuit emprant les
peces que fan servir per a dita construcció, tot i que mai se sap com
reaccionaran els infants, sempre ens sorprenen.
Pel que fa a la representació,
tot i que no estan acostumats a fer-ne de moltes, encara que al racó de construcció
treballaven aquests aspectes, ho van fer alguns molt bé, i van aconseguir
explicar el joc que havien fet i com ho havien representat. La veritat, em vaig
anar molt contenta. Ara, això sí, crec que seria necessari una hora i mitja, i,
degut a l’espai que hi ha, dividir la classe i, per exemple, mentre uns fan
música, l’altra meitat que faci psicomotricitat i canviar. Clar, això suposa disposar
de més recursos humans, i pel camí que anem...complicat!
Paciència.
No hay comentarios:
Publicar un comentario